Ahir vaig anar a un concert d’un grup que agrada a la majoria dels nens que conec, i no és pas (em sembla...) perquè els nens del segle XXI siguin super madurs, super bons nois, super herois! Crec que és perquè els xicots que hi havia dalt de l’escenari són uns peter-pans, que volen ser Son Goku per poder anar en núvol kington, tenir càpsules hoi poi i tocar calcetes, i qui no voldria tot això!
Prou intriga, vaig anar al Palau de la Música, per cert, vaig sentir un nen, d’aquests que tenen el mateix gust musical que jo, que i li preguntava a la seva mare: -per què aquesta sala està dedicada a Lluís Millet, si és un lladre?!...
Bé, doncs vaig anar a veure un grup de música: Els Amics de les Arts -que? -els Amics de les Arts -un grup de què?-de música! Si, home, un grup de quatre nois que, tot i no ser gaire guapos són divertits i ho van demostrar explicant les seves aventures de pis d’estudiants i sobre com lligar-te uns sueca explicant-li amb un anglès macarrònic però de cole de pago que vas viure les olimpíades del 92, tot el que has de saber dir, segons els BackStreetBoys a la catalana, és –I’m a local!-
Alguns diuen que la gent que fa música no hauria de xerrar tant, però a mi em va agradar molt, em van fer sentir com si estigues parlant amb ells al sofà de casa. Tot i que qualsevol cosa que diguessin no seria original,perquè ja l’haurien dit els Beattles, va ser un gran concert, on hi va haver de tot, des de cançons dedicades a totes les cosines del món, gent del públic que per poc no puja sobre les butaques ballant Jean Luc, un gos, un cranc i tres animalets inclassificables ballant dalt de l’escenari, un clàssic, homes contra dones, gent (com ara jo) que ens vam emocionar al veure que als Amics se’ls feia un nus a la gola mentre cantaven una versió de Cançó a Mahalta de Lluís Llach. Tot i això, per mi, el moment estrella(mai més ben dit) va ser quan els músics van demanar al públic, que encenguéssim els mòbils i els ensenyéssim en la cançó que resumeix el que crec que és un dels somnis del 99’9% de les persones del món mundial: volar per mars i muntanyes i per tot l’univers. De cop, centenars de llumetes brillaven en la foscor, semblava que l’univers sencer s’hagués colat dins el Palau de la Música i aquest cop, semblava que el podríem tocar i tot. Mira’t d’una manera menys romàntica, és una manera moderna d’emular l’antic encenedor que sempre s’encén en les cançons lentes.
En conclusió, aquests nois van demostrar que, encara que ho sembli, no viuen al planeta Piruleta, que les seves cançons diuen molt més del que sembla, que desprenen energia, innocència i ens recorden que encara que la merda se’ns mengi, sempre ens quedarà riure’ns de nosaltres mateixos i si no, fixeu-vos en els peixos que neixen, creixen, és reprodueixen, moren i no es queixen!

jo de gran vull ser la Cindy

jo de gran vull ser la Cindy i menjar formigues princesa, si, aquelles que es convertiran en formigues reina! i també vull fer-me corones amb fulles de palmera i fer-me amiga de les termites i pintar-me la cara amb tints que surten dels arbres, i menjar-me el cacao que creix dels arbres i enfilar-me als arbres com qui puja una escala i agafar guayabes dels arbres i després fer-me un suc i conèixer arbres que tenen més de 490 anys que jo i altres que caminen i saber quina hora és pel tipus de grills que canten en cada moment i anar descalça tot el dia...i...i...i....
segur que tots us esteu preguntant qui és aquesta excel.lent i admirable personeta...
doncs la Cindy és una Mowgli en potencia...una nena preciosa que viu en mig de la selva ecuatoriana, bé, no és tan magnífic com sembla...hi viu els caps de setmana, però tampoc està malament, no?

si...prometo explicar moltes moltes més coses sobre l'aventura ecuatoriana, però poc a poc sisplau, tot just ara estic començant a païr el que m'ha passat....

Cuentitiricantos

Quan vam acabar el campament de Santa Fe de Galan, la gent del poble i l’escola ens van organitzar una festa amb tots els ingredients, fogueres, canelazo i música ecuatoriana. Tot molt màgic i acolliodor fins que hi va haver una cosa que ens va sorprendre no gaire positivament. Es tractava d’un parell de nens d’uns vuit anys que van cantar, en el nostre honor, algunes cançons que no sabria definir. Eren cançons que parlàven d’amors i desamors, de gelosies i d’enfonsar-se en la beguda. O vaig molt perduda o els nens, siguin ecuatorians o no, per sort, no tenen els problemas que tenen els adults…Així, que ens va sobtar molt i m’atreviria a dir que fins i tot ens va fer mal als ulls, veure nens que no aixecaven més d’un metre de terra cantant cançons d’adults i gesticulant com adults. Després ens van explicar que això és molt freqüent a Ecuador, els nens, en moltes escoles, aprenen cançons d’adults, en les festes, beuen “canelazo” sense alcohol(el canelazo és una beguda a base d’aiguardent i canyella)…Bé, com a tot arreu, els nens imiten els adults, però…vols dir que cal? No és millor que els nens cantin el sol solet i beguin Fanta de taronja perquè ja tindràn temps de cantar cançons d’amor aburrides…
Bé, doncs nosaltres vam marxar de Santa Fe amb aquesa visió i no hi vam donar més voltes. Fins que un dia vam anar a parara al taller Cuentitiricantos. Un racó de Riobamba on els nens creixen entre la música i els contes. L’Ada i el Fernando ens van enseyar el mètode que havien inventat per ensenyar música als nens d’una forma pedagógica i amena. Dediqueu uns segons a recordar com us ensenyaven música a l’escola …….
Si, segurament era un mètode aborrit, incomprensible i no recordeu gairebé res del que vau aprendre . El mètode que proposen l’Ada i el Fernando es diu IVM(Integral, Vivencial, Multisensorial).i el seu objectiu és que els nens aprenguin a llegir les notes. Així que la nota Sol, equival al Taita sol (pare sol) i a un gest, la nota Fa és una Fantasma, el Mi és un michico(gat) i així anar fent.
A més, el Fernando ens va explicar que és important que el nen domini l’instrument, i no al revés. Així que van contactar amb un amic que va fabricar xilofons i flautes andines de 3, 4 i 5 tecles. Així el nen pot dominar els instruments. Aquest sistema ja s’implanta en unes 15 escoles, però, segons l’Ada, va “a contracorrent”, ja que el govern ecuatorià, el mètode que recolza és el de Santa Fe de Galan, el que el nen canta les cançons de l’adult, i mira com el mestre toca un instrument. El model en el que els instruments són monstruosament grans pel nen en comparació a la seva mida.
Gràcies a la idea sorgida de Cuentitiricantos, alguns nens, com els de la Banda Bandida han creat cançons, és a dir, els nens han creat, han tingut iniciativa, una cosa no gaire habitual en els nens ecuatorians acostumats a obeïr el que digui el licenciado.
“Algo debe de cambiarse en este país, hay que empezar por algo!”

Avui, finalment, ha passat....m’he fet de Greenpeace

Havia de passar, ja es veia venir.
M’explicaré, jo visc al carrer Diputació, és a dir, al costat de Plaça Universitat, per molt poc que hagueu passejat per aquella zona, sabreu que allà sempre, sempre, però sempre hi ha “captadors” si, aquelles persones amb una armilla que intenten que et facis soci/a d’una o alta ONG. Doncs bé, jo passo com a mínim dos vegades al dia per aquella plaça, i això, sumat a que sóc jove, porto una motxilla del Decathlon i dec fer cara de solidaria fa que em parin SEMPRE. Si, totes les ONG’s, des de Metges sense Fronteres, passant per Unicef fins a arribar a la ONG de Josep Carreres han intentat posar-me en la seva honorable llista de socis. He vist totes les tècniques hagudes i per haver, arguments de tot tipus, des de:-però si no son gaires diners, els mateixos que et gastes amb tres cubates al cap de setmana!passant pel que aposta per tocar la fibra:-no te dan pena las pobres focas, que culpa tienen ellas...-(amb un accent argentí massa melós)...La meva resposta sempre era la mateixa:- sóc voluntària, és a dir, no tinc temps, a més, ja sóc d’una ONG i a més, sóc jove, tiu!no tinc diners! Perquè no els ho dieu a la gent gran, que té més poder adquisitiu que nosaltres?- la seva resposta també sempre era la mateixa:-primer, t’he parat a tu, perquè fas cara de solidària(hola?), a més, te’n faries creus(bé, potser aquesta expressió és de collita pròpia) la gent que més ens ajuda econòmicament són els joves i els immigrants, i sempre hi ha excepcions, hi ha molta gent gran que no és així, però n’hi ha molta que ens veu s’agafa la bossa i marxa cagant llets...-
Bé, doncs avui m’ha parat per enèssima vegada, un noi de Greenpeace, mecànicament li he dit que no, però ha insistit i hem creuat els tres interminables semàfors de la Gran Via tot parlant, bé, ell m’intentava convèncer, fins que la meva ment ha fet un click, i he pensat bé...són 6 euros al mes....no em ve d’aquí, no?I així de senzill. I crec que no cal explicar les centenars de raons per les quals val la pena gastar 6 euros al mes per aquestes coses...oi?

“Paraules caient sobre els fets com neu suau, desdibuixant els seus contorns i cobrint tots els seus detalls” George Orwell.

A ningú li sembla estrany que paraules com “democràcia” o “llibertat” es facin servir per justificar guerres com la d’Irak o intentar retallar drets que han costat tant d’aconseguir com el de l’avortament? A mi si, i més que semblar-me estrany, em fa ràbia que els mitjans hagin permès aquesta corrupció del llenguatge i com diu l’analista de mitjans de comunicació Edward S. Herman, els mitjans “normalitzen allò impensable per al públic en general”.
Alguns que llegiu aquest article us preguntareu, què li passa a aquesta? Abans parlava de que guai que és Berlín, de pau i floretes i ara es posa tant punki? Els que heu tingut converses amb mi d’aquelles que duren hores no us semblarà estrany, m’encanten aquests temes, justament no en parlo al meu bloc perquè si no tinc la sensació que en parlo massa. Però m’estic llegint un llibre que es diu “¡Basta de mentiras!” hi ha els millors reportatges d’investigació publicats des de el 1945. I la veritat...és per PLORAR.
Per això m’agradaria comentar un tema que m’amoïna una mica: Després que el món superés la crema de llibres, la matança de llibreters, la censura descarada com la del franquisme, en que apareixia una taca negra enlloc de l’article censurat... Creiem que vivim en un món on el periodisme és lliure, “democràtic” (i mai més ben dit), plural. És possible aquesta llibertat quan hi ha centenars de periodistes empresonats per dir el que pensen?
Ara ja no ens trobem una taca censuradora quan obrim el diari, ens trobem una cosa pitjor, silenci, i aquesta és molt pitjor, perquè ni ens n’adonem, que hi ha gent que calla o gent a la qual fan callar. Com va dir un dissident soviètic “Quan el silenci substitueix la veritat, el silenci és mentida” .
És possible el pluralisme quan un sol empresari, Rupert Murdoch, controla 8 dels 12 diaris més importants d’Austràlia, el diari The Times, i el Sun del Regne Unit, el New York Post americà i la cadena Fox o Sky?
Per cert, al que Bush, Blair i Aznar han d’estar agraïts perquè va transformar, com per art de màgia, una guerra per aconseguir petroli, que és el que és la guerra d’Irak i ara s’ha demostrat, en “una guerra per la llibertat i la democràcia”
Potser és que ho he entés malament, però, el periodisme no havia de controlar el poder, i no fer eco i repetir les seves mentides fins que esdevinguin realitat?
Per això em sembla que faré cas a Martha Gellhorn, una gran corresponsal que va ser a l’Alemanya nazi, a la guerra civil espanyola..., quan diu “Mai creguis els governs, a cap, ni una paraula del que diguin; observa amb desconfiança tot el que facin”.
Referència del llibre:
¡Basta de mentiras!
Edició de John Pilger
Editorial RBA


Per cert, Bon any;)

Petita crònica de la visita de l’escriptor Ramon Solsona

(Aquesta crònica, l'he hagut d'escriure per l'assignatura de Literatura Catalana Contemporània, una de les meves últimes assignatures de la carrera i he aprofitat per penjar-la al meu bloc, espero que us agradi.)

El dilluns dia 14 de desembre, l’escriptor Ramon Solsona ens va venir a visitar a la classe de Literatura Catalana Contemporània de la facultat. La classe estava sorprenentment i inusualment plena, aquest fet va confirmar les meves sospites, la novel•la “Línia Blava” sorprèn i enganxa tot aquell a qui cau a les mans i alhora desperta una gran curiositat conèixer la persona capaç de fer que un universitari(amb els corresponents milions de treballs, exposicions orals i exàmens) s’estigui durant 300 pàgines amb el nas enganxat a un llibre.
Com era d’esperar, les prediccions no van defraudar. Solsona és un escriptor àvid d’històries, que es menja la vida amb els ulls, que no veu, sinó que mira. Una alumna li va retreure que els escriptors i els periodistes només miren (o mirem) amb distància. Solsona va respondre amb un expressiu –I et sembla poc?!-. Estic absolutament d’acord amb l’escriptor, en aquest món mirar, mirar de veritat, ja és molt, moltíssim!
Solsona ens va explicar, entre d’altres coses, d’on va treure alguna de les històries que apareixen a “Línia blava”, tot assegurant-nos, que si l’escriptor les vol veure, trobarà històries per tot arreu, fins i tot dins la bústia. Amb els retalls de diari i diverses anècdotes (com el que li va dir una llogatera a un amic seu:-Aquest pis me’l he guanyat amb el cony!-) ens va demostrar que és veritat. Però Solsona també va deixar clar, que les novel•les no s’escriuen soles, i per això també, ens va ensenyar un munt d’esquemes inintel•ligibles (per qualsevol persona que no sigui ell) que va fer servir per estructurar la novel•la.
Per acabar, Ramon Solsona ens va llegir un conte encara inèdit que pel que es va veure, no va defraudar ningú. El conte, escrit amb aparent innocència, amb aquell toc d’humor que fa que les veritats crues, com la que vivim en un món amb doble moral, entrin millor al lector.

ja fa 20 anys

-Viele kleine Leute die in vielen kleinen Orten viele kleine Dinge tun, können das Gesicht der Welt verändern-

-Moltes petites persones que en molts petits llocs fan petites coses, poden canviar la cara del mon-
(Frase d’una pintada del mur de Berlín)



20 anys. Sí, sembla mentida però ja han passat 20 anys. 20 anys que el mur de Berlín va caure o el van fer caure entre tots. El mur, que va ser construït en una sola nit, la del 13 d'agost de 1961, va caure també en una sola nit, la del 9 de novembre de 1989.
Ja fa 20 anys d'aquell succés que va enganxar tothom davant el televisor. Jo tenia dos anys, però encara recordo, uns anyets més tard, un tros de pedra pintada a la vitrina de casa, era o representava un tros de mur berlines. Ja fa 20 anys de les mítiques imatges de berlinesos damunt del mur, amb la Porta de Brandemburg a les esquenes, o d'aquells joves trencant el mur a cop de martell. Ja fa 20 anys.
Però només fa 20 anys que els habitants de la RDA, és a dir, de l'Alemanya Comunista, poden viatjar a països no-comunistes, o més encara, poden viatjar a la part occidental del seu propi país. Només fa 20 anys que no hi ha cap país comunista a Europa. Només fa 20 anys que no moren assassinats a trets berlinesos que intenten creuar un mur. (Es calcula que en van morir uns 125). Només fa 20 anys que els berlinesos es poden passejar per on volen de la seva pròpia ciutat, només fa 20 anys que hi ha McDonald’s a Alexander Platz, només fa 20 anys que el metro para a totes les parades, i no només a les de la part capitalista, per això encara ara la primera pregunta que sorgeix en qualsevol conversa és: de quin barri ets? perquè el mur està tatuat a la pell dels berlinesos. Ja fa 20 anys que només hi ha una Alemanya, però a quin preu? Segurament la RDA també tenia coses bones, com l’educació, que hauria calgut preservar, i no fer de la caiguda del mur una invasió capitalista.
Sí, ja fa 20 anys, i tots pensem, quina bogeria!com hi podia haver un mur que impedís el pas de les persones, i oblidem que n'hi ha d'altres de murs en el món, com el que han construït els israelians. Potser els humans hauríem de deixar d'ensopegar 50 vegades amb la mateixa pedra i aprendre'n una mica dels errors del passat, no?