La Final Four, és a dir, la semifinal i final de l’Eurocopa de bàsquet es jugava a Berlín, però la ciutat no en va fer cas, no hi ha gaire afició a aquest esport entre els alemanys, i a més, era el dia en que tots els berlinesos i no berlinesos (que n’hi ha moltíssim) surten massivament al carrer a manifestar-se, a escoltar música en directe i alguns, a encarar-se amb la policia, sí, era el dia del Treballador a la capital alemanya.
Però a l’Estadi de l’O2World; el Barça, el CSKA de Moscou i el Panathinaikos i l’Olympiakos grecs lluitaven per aconseguir el trofeu de l’Eurocopa.
Com a tot bon torneig esportiu, també eren a Berlín les corresponents aficions, més “l’afició fantasma”, la del Tau Bascònia, els aficionats de la qual, segurs que el Tau eliminaria el Barça a quarts de final, s’havien comprat les entrades per la Final Four, que no eren precisament barates i sincerament, veient l’entrega dels aficionats bascos, sabia una mica de greu que el Tau no hagués arribat a la final. A més d’aquesta barreja de colors, però, hi havia una exagerada presència policial, més que res per resoldre els presumptes assumptes violents que poguessin sorgir entre les dues aficions gregues. Tanta era la seguretat que no es podien entrar a l’estadi, entre d’altres coses, ni claus ni monedes.
El primer de maig es jugaven les semifinals i el dia 3 es jugaria l’esperada final.
El primer partit del torneig el van jugar el Barça contra el CSKA, partit, per cert, que els catalans van regalar descaradament als russos. Però el més increïble del partit no va ser el partit en si, sinó les dues aficions gregues, els crits de les quals se sentien per sobre, molt per sobre, dels de les aficions del CSKA i del Barça fins i tot quan no hi havia cap equip grec a la pista. Era increïble. Desenes i desenes d’homes (sí, gairebé tots eren homes) movent-se coreogràficament com si els anés la vida, cantant i fent gestos ofensius i molt explícits contra el seu rival grec durant tots els partits, tant a la semifinal, com a la final. Semblaven pirates a punt d’assaltar un vaixell cridant, a voltes contra l’altre vaixell pirata, a voltes a les sirenes, en aquest cas, les animadores.
Era tant impressionant l’actuació de les aficions del Panathinakios i de l’Olympiakos, que més d’una vegada que l’afició culé intentava cantar el ja conegut “1899, és el club que porto al cor...”les veus s’enfonsaven en una allau de crits pirates.
De fet, gairebé podríem dir que a les aficions del Panathinaikos i de l’Olympiakos els era igual qui jugava en aquell moment, només volien demostrar que cantaven més i millor que el seu rival compatriota.
I és que més d’una vegada la mirada i les càmeres dels aficionats abandonaven inevitablement la pista per centrar-se en la demostració de força entre les dues grades gregues.
És per tot això i perquè els seus cants eren molt més originals i treballats del que qualsevol es pot arribar a imaginar, que l’afició del CSKA i sobretot la del Barça van quedar, amb perdó i sense ànim d’ofendre, una mica ridícules.
La final, que la van jugar el CSKA i el Panathinaikos, va ser d’aquelles que l’últim minut en dura gairebé deu i que manté tot l’estadi amb l’ai al cor. Finalment i davant la mirada d’impotència dels pocs aficionats de l’Olympiakos que s’havien atrevit a quedar-se a l’estadi, el Panathinaikos es va fer amb la copa d’Europa per cinquena vegada en la seva història.
Segurament, poca gent a Berlín es va adonar d’aquest fet, però els que érem allà no ho oblidarem mai.
