Petita crònica de la visita de l’escriptor Ramon Solsona

(Aquesta crònica, l'he hagut d'escriure per l'assignatura de Literatura Catalana Contemporània, una de les meves últimes assignatures de la carrera i he aprofitat per penjar-la al meu bloc, espero que us agradi.)

El dilluns dia 14 de desembre, l’escriptor Ramon Solsona ens va venir a visitar a la classe de Literatura Catalana Contemporània de la facultat. La classe estava sorprenentment i inusualment plena, aquest fet va confirmar les meves sospites, la novel•la “Línia Blava” sorprèn i enganxa tot aquell a qui cau a les mans i alhora desperta una gran curiositat conèixer la persona capaç de fer que un universitari(amb els corresponents milions de treballs, exposicions orals i exàmens) s’estigui durant 300 pàgines amb el nas enganxat a un llibre.
Com era d’esperar, les prediccions no van defraudar. Solsona és un escriptor àvid d’històries, que es menja la vida amb els ulls, que no veu, sinó que mira. Una alumna li va retreure que els escriptors i els periodistes només miren (o mirem) amb distància. Solsona va respondre amb un expressiu –I et sembla poc?!-. Estic absolutament d’acord amb l’escriptor, en aquest món mirar, mirar de veritat, ja és molt, moltíssim!
Solsona ens va explicar, entre d’altres coses, d’on va treure alguna de les històries que apareixen a “Línia blava”, tot assegurant-nos, que si l’escriptor les vol veure, trobarà històries per tot arreu, fins i tot dins la bústia. Amb els retalls de diari i diverses anècdotes (com el que li va dir una llogatera a un amic seu:-Aquest pis me’l he guanyat amb el cony!-) ens va demostrar que és veritat. Però Solsona també va deixar clar, que les novel•les no s’escriuen soles, i per això també, ens va ensenyar un munt d’esquemes inintel•ligibles (per qualsevol persona que no sigui ell) que va fer servir per estructurar la novel•la.
Per acabar, Ramon Solsona ens va llegir un conte encara inèdit que pel que es va veure, no va defraudar ningú. El conte, escrit amb aparent innocència, amb aquell toc d’humor que fa que les veritats crues, com la que vivim en un món amb doble moral, entrin millor al lector.

ja fa 20 anys

-Viele kleine Leute die in vielen kleinen Orten viele kleine Dinge tun, können das Gesicht der Welt verändern-

-Moltes petites persones que en molts petits llocs fan petites coses, poden canviar la cara del mon-
(Frase d’una pintada del mur de Berlín)



20 anys. Sí, sembla mentida però ja han passat 20 anys. 20 anys que el mur de Berlín va caure o el van fer caure entre tots. El mur, que va ser construït en una sola nit, la del 13 d'agost de 1961, va caure també en una sola nit, la del 9 de novembre de 1989.
Ja fa 20 anys d'aquell succés que va enganxar tothom davant el televisor. Jo tenia dos anys, però encara recordo, uns anyets més tard, un tros de pedra pintada a la vitrina de casa, era o representava un tros de mur berlines. Ja fa 20 anys de les mítiques imatges de berlinesos damunt del mur, amb la Porta de Brandemburg a les esquenes, o d'aquells joves trencant el mur a cop de martell. Ja fa 20 anys.
Però només fa 20 anys que els habitants de la RDA, és a dir, de l'Alemanya Comunista, poden viatjar a països no-comunistes, o més encara, poden viatjar a la part occidental del seu propi país. Només fa 20 anys que no hi ha cap país comunista a Europa. Només fa 20 anys que no moren assassinats a trets berlinesos que intenten creuar un mur. (Es calcula que en van morir uns 125). Només fa 20 anys que els berlinesos es poden passejar per on volen de la seva pròpia ciutat, només fa 20 anys que hi ha McDonald’s a Alexander Platz, només fa 20 anys que el metro para a totes les parades, i no només a les de la part capitalista, per això encara ara la primera pregunta que sorgeix en qualsevol conversa és: de quin barri ets? perquè el mur està tatuat a la pell dels berlinesos. Ja fa 20 anys que només hi ha una Alemanya, però a quin preu? Segurament la RDA també tenia coses bones, com l’educació, que hauria calgut preservar, i no fer de la caiguda del mur una invasió capitalista.
Sí, ja fa 20 anys, i tots pensem, quina bogeria!com hi podia haver un mur que impedís el pas de les persones, i oblidem que n'hi ha d'altres de murs en el món, com el que han construït els israelians. Potser els humans hauríem de deixar d'ensopegar 50 vegades amb la mateixa pedra i aprendre'n una mica dels errors del passat, no?

Have you ever squatted an airport?

Feia setmanes que el 20 de juny estava en boca de tothom aquí a Berlín. Cada cop es veien més cartells als carrers, la gent portava samarretes de l’esdeveniment, se’n parlava a les webs, als blocs al facebook i fins i tot a les pantalles de la televisió de l’U-Bahn (metro).
No es tracta de la data d’unes eleccions ni d’un atemptat (per sort) ni tan sols es tractava de celebrar l’entrada a l’estiu, no, era una cosa més a la berlinesa, és a dir, una iniciativa boja que només pot passar aquí.
La intenció era okupar l’aeroport de Tempelhof. Sí, l’històric aeroport construït l’any 1936, l’aeroport que abans de la construcció del Pentàgon era l’edifici més gran del món. L’aeroport que es troba gairebé al centre de Berlín i que ocupa l’equivalent a 525 camps de futbol, l’aeroport que va abastir d’aliments el Berlín occidental durant el bloqueig de la URSS entre el 20 de juny del 1948 i el 30 de setembre de 1949. Tempelhof va ser, durant aquell temps l’única via que unia el Berlín occidental amb la resta del món. I finalment, l’aeroport, que, després de moltes batalles, va tancar les portes el 31 d’octubre de 2008.
I la pregunta és perquè es volia okupar Tempelhof? I la resposta és:
Hi ha un descontentament generalitzat que cada vegada es nota més a Berlín on l’esquerra, (esquerra, esquerra) hi ha jugat i hi juga un paper molt important. Segons diuen, Berlín ja no és el que era (buff, no em puc imaginar com seria abans!) els lloguers, estan pujant, les Haus projekt (cases okupes) cada vegada ho tenen més negre i la policia, diguem-ne, que s’està “passant” últimament (però no, no han arribat a l’extrem dels Mossos encara, de fet aquí, com a qualsevol país amb dos dits de front estan prohibides les pilotes de goma). A part de tot això, amb l’okupació de l’aeroport s’exigia que Tempelhof fos per als berlinesos i que no se’n fes un ús comercial ja que sembla ser que s’hi volen construir cases de luxe. Per tot això, els col•lectius organitzadors, entre els quals hi havia les associacions de veïns del barri i el conegut grup “Antifaschistische Aktion”, havien citat tothom davant la porta principal de l’aeroport a les quatre de la tarda del dia 20 de juny. Finalment, van acudir a la cita unes 4000 persones i unes 50 furgonetes de policia, dos helicòpters i uns 1500 agents. Evidentment, no es va poder okupar Tempelhof, era massa difícil, però el que compta és la intenció, no?
Després de més de cinc hores entre calma tensa, corredisses, batucades i crits (que he de dir, en alemany, sonen molt però que molt durs) sota l’atenta mirada de les càmeres de la policia i sota un cel entre assolellat i negre que observava tímid com Berlín no es rendeix tan fàcilment, la policia va detenir unes 100 persones. Els col•lectius organitzadors ja han ofert la seva ajuda als detinguts i asseguren que la “lluita” continua.

Aquí afegeixo un parell de links que he trobat interessants:

http://www.youtube.com/watch?v=CHtbAPlFA0k&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=XxoiylIDYk4

Sí, m’he enamorat

Perquè és jove i històrica (molt històrica) perquè és social i natural, perquè és econòmica, tranquil•la però moguda, luxosa però humana, perquè és de les persones, de les bicis, dels nens, dels joves, dels empresaris, dels artistes, dels rics, i dels no tan rics, perquè és cívica (i no cívica a la força com altres ciutats que coneixem, ejem, ejem) perquè és lliure, perquè és sorprenent i racional, perquè és artística, política i alternativa. En resum, Berlín és com cadascú la vol veure. Sóc conscient que tot això sembla un espot de compreses i no una descripció d’una ciutat. Però és que em brillen els ulls cada vegada que parlo d’aquesta ciutat, és que em bull la sang cada vegada que algú critica Berlín. Si això no és estar enamorat, no entendré mai l’amor!
Bé, deixaré de banda els cants joglarescos a l’amor de la bella donzella i em centraré en el tema.
Berlín en sí és un contrast, perquè?
Doncs per exemple perquè al costat d’una església (evangèlica, catòlica o protestant o fins i tot d’una Sinagoga) que va ser bombardejada durant la 2º Guerra Mundial, hi podem trobar un gratacel super hiper modern amb l’ascensor més ràpid d’Europa, al costat hi trobarem una Haus Projekt (casa okupa) i al costat, el bar més de moda amb sorra de platja i butaques al costat del riu, i un kebab obert fins les 4 de la matinada, però és que també hi trobarem el Tiergarten, un parc (jo n’hi diria bosc) de 167 hectàrees al mig de la ciutat i travessant el parc un “executiu agressiu” que se’n va a la oficina amb la bicicleta, mentre un grup de joves (o no tant joves) fan una barbacoa...
Berlín, tot i ser una gran ciutat, no estressa, per què?
Doncs perquè la gent no crida (de vegades hi ha un silenci que fins i tot inquieta). Perquè els cotxes no piten, per una banda, perquè els berlinesos es mouen en transport públic (que funciona de meravella), en bicicleta o bé a peu i per altra banda perquè el caràcter alemany respecta el fet que no cal tornar-se boig de bon matí. Berlín no estressa perquè té uns parcs gegants al mig de la ciutat on els berlinesos s’hi relaxen, hi van amb els amics, fills, pares...
En aquesta ciutat la gent té temps (o el treu d’on sigui) per disfrutar dels petits plaers de la vida(moment Nescafé?), per fer coses que a Barcelona o altres llocs semblarien improbables, com veure la posta de sol des de qualsevol dels 900 ponts que hi ha a Berlín. O Passar els diumenges amb els amics o la família fent volar estels, fent barbacoes o a alguna “Open Air” (concert de música electrònica a l’aire lliure), o anant a jam sesions de jazz, o al cinema a l’aire lliure, o manifestant-se o fent un brunch (breakfast+lunch)...
I Berlín és sorprenent, molt sorprenent, si algú està obert a aprendre, aquesta ciutat pot ensenyar moltes coses, això sí, és inacceptable assegurar que ja s’ha aprés tot el que aquesta ciutat ens pot ensenyar, com en la vida, vaja.

La victòria dels pirates, l'afició fantasma i altres contes

La Final Four, és a dir, la semifinal i final de l’Eurocopa de bàsquet es jugava a Berlín, però la ciutat no en va fer cas, no hi ha gaire afició a aquest esport entre els alemanys, i a més, era el dia en que tots els berlinesos i no berlinesos (que n’hi ha moltíssim) surten massivament al carrer a manifestar-se, a escoltar música en directe i alguns, a encarar-se amb la policia, sí, era el dia del Treballador a la capital alemanya.
Però a l’Estadi de l’O2World; el Barça, el CSKA de Moscou i el Panathinaikos i l’Olympiakos grecs lluitaven per aconseguir el trofeu de l’Eurocopa.
Com a tot bon torneig esportiu, també eren a Berlín les corresponents aficions, més “l’afició fantasma”, la del Tau Bascònia, els aficionats de la qual, segurs que el Tau eliminaria el Barça a quarts de final, s’havien comprat les entrades per la Final Four, que no eren precisament barates i sincerament, veient l’entrega dels aficionats bascos, sabia una mica de greu que el Tau no hagués arribat a la final. A més d’aquesta barreja de colors, però, hi havia una exagerada presència policial, més que res per resoldre els presumptes assumptes violents que poguessin sorgir entre les dues aficions gregues. Tanta era la seguretat que no es podien entrar a l’estadi, entre d’altres coses, ni claus ni monedes.
El primer de maig es jugaven les semifinals i el dia 3 es jugaria l’esperada final.
El primer partit del torneig el van jugar el Barça contra el CSKA, partit, per cert, que els catalans van regalar descaradament als russos. Però el més increïble del partit no va ser el partit en si, sinó les dues aficions gregues, els crits de les quals se sentien per sobre, molt per sobre, dels de les aficions del CSKA i del Barça fins i tot quan no hi havia cap equip grec a la pista. Era increïble. Desenes i desenes d’homes (sí, gairebé tots eren homes) movent-se coreogràficament com si els anés la vida, cantant i fent gestos ofensius i molt explícits contra el seu rival grec durant tots els partits, tant a la semifinal, com a la final. Semblaven pirates a punt d’assaltar un vaixell cridant, a voltes contra l’altre vaixell pirata, a voltes a les sirenes, en aquest cas, les animadores.
Era tant impressionant l’actuació de les aficions del Panathinakios i de l’Olympiakos, que més d’una vegada que l’afició culé intentava cantar el ja conegut “1899, és el club que porto al cor...”les veus s’enfonsaven en una allau de crits pirates.
De fet, gairebé podríem dir que a les aficions del Panathinaikos i de l’Olympiakos els era igual qui jugava en aquell moment, només volien demostrar que cantaven més i millor que el seu rival compatriota.
I és que més d’una vegada la mirada i les càmeres dels aficionats abandonaven inevitablement la pista per centrar-se en la demostració de força entre les dues grades gregues.
És per tot això i perquè els seus cants eren molt més originals i treballats del que qualsevol es pot arribar a imaginar, que l’afició del CSKA i sobretot la del Barça van quedar, amb perdó i sense ànim d’ofendre, una mica ridícules.
La final, que la van jugar el CSKA i el Panathinaikos, va ser d’aquelles que l’últim minut en dura gairebé deu i que manté tot l’estadi amb l’ai al cor. Finalment i davant la mirada d’impotència dels pocs aficionats de l’Olympiakos que s’havien atrevit a quedar-se a l’estadi, el Panathinaikos es va fer amb la copa d’Europa per cinquena vegada en la seva història.
Segurament, poca gent a Berlín es va adonar d’aquest fet, però els que érem allà no ho oblidarem mai.

La revenda de bitllets i altres reutilitzacions

Aquí, tot es reutilitza, des de les ampolles de cervesa fins als bitllets de metro passant per les bosses d’anar a comprar i fins i tot els assecadors de cabell, les olles...però anem per parts.
M’agradaria parlar primer de les ampolles, a Berlín està premés beure al carrer, però tot i això no hi ha cap, i quan dic cap és cap, ampolla ja sigui de plàstic o de vidre pel terra, mai. El fet és que a Alemanya hi ha instaurat el sistema del Pfand, és a dir els diners que val l’ampolla; sigui d’aigua o de Berliner Pilsner, totes les ampolles tenen Pfand.I és per això que no hi ha ampolles al carrer, hi ha gent que es dedica a retornar els envasos al supermercat i a canvi d’aquests reben entre 8 i 30 cèntims, depenent de l’envàs. Aquesta suma pot semblar baixa, però si tenim en compte la quantitat de cervesa que beuen els alemanys, us asseguro que no ho és pas de baixa! A més els “pfaners”, quan veuen algú pel carrer o pel metro amb una ampolla, de seguida li demanen si els la pot donar, sigui plena o buida.
En segon lloc, una reutilització força curiosa és la revenda de bitllets de metro.
Els anomenats bitllets senzills de metro aquí duren dues hores i la gent quan els ha utilitzat els llença, però hi ha vegades que a aquests bitllets encara els queda, per exemple, una hora “de vida” i és per això que hi ha gent que es dedica a recopilar aquests bitllets, agafant-los del terra o simplement demanant-los a la gent i a revendre’ls a persones que, per exemple, només el necessiten per fer un trajecte, i els revenen, evidentment, a un preu més baix.
En tercer lloc, a tots els supermercats de Berlín s’han de pagar les bosses de plàstic, i és per això que tothom du la seva pròpia bossa de roba. Aquesta reutilització potser no és tant original com les altres dues però és molt útil i potser l’hauríem de tenir una mica més en compte al nostre país.
Per altra banda, les universitats i les residències d’estudiants estan plenes de cartells en que algú anuncia que ven qualsevol cosa, des d’un mòbil fins a un joc de plats de l’Ikea, passant per unes cortines. Aquest fenomen es deu a que molts joves quan acaben els seus estudis a Berlín no es volen endur a les seves ciutats d’origen tots els “trastos” que en el seu moment van comprar a la gran superfície sueca o a qualsevol altre lloc.
A part de totes aquestes “reutilitzacions” cada cap de setmana es munten a Berlín uns 6 mercats (Flohmarkt) de segona mà o s’hi pot trobar tot el que es busqui, qualsevol cosa:càmeres de fotos antigues, poms de porta, piles i piles de roba, cadires, instruments de música, làmpades, llibres, miralls, baldufes, coberts, relíquies de la RDA ...
Doncs això, i com diu l’anunci...para todo lo demás...BERLÍN.


(Agraiments: a la meva mareta que em va donar la idea i la foto l'ha fet la meva amiga Bruna Ricart, gràcies a les dues)

Prenzlauer Berg i els nens

Prenzlauer Berg és un barri que es troba al nord-est de Berlín. Abans de la caiguda del mur aquest barri acollia a artistes i a dissidents de la RDA.
Després de la caiguda del mur, es van mudar a aquest barri molt joves. Personalment, aquest barri em recorda a l’Eixample de Barcelona però a la manera berlinesa, és a dir, molt més viu, obert i modern.
Aquest és un barri tranquil però viu, amb disseny però no ostentós, modern però no “fashion”, de sempre, però no antiquat, on hi viu, sobretot, gent de tota la vida, estudiants i pares joves amb fills petits.
A tots els parcs d’aquest barri (que tractant-se de Berlín son molts i molt verds) s’hi veuen nens amb roba de colorins, amb caputxes de nan i jugant amb els seus pares, joves i moderns, que duen cafè per emportar a la mà.
Però la pregunta és, què ho fa que a Berlín i més exactament a Prenzlauer Berg hi hagi tants pares joves? La meva intuïtiva i humil resposta és que Berlín, i encara més aquest barri, és un lloc ideal per criar els fills: amb moltes zones verdes, pocs cotxes, ambient de barri, molts serveis per a nens i pares...
Això, sumat a que l’arrelament familiar alemany no és tan fort com ho és al nostre país més les ajudes econòmiques que reben els joves per part de l’Estat, més el més o menys assequible preu dels pisos provoca que els joves marxin molt d’hora de casa, és a dir, gran part de joves, al menys els berlinesos, abandonen casa dels pares com a molt tard als 24 anys.
I aquí és on apareixen els fills; el fet de començar abans la vida “independent” fa que també apareguin abans les ganes de formar una família. I és aquesta la raó per la qual Prenzlauer Berg estigui ple de nens petits i de pares joves i moderns.
No us espanteu, però caminar per aquest barri fa venir ganes de ser un pare o mare modern i jove. He dit que no us espanteu, Berlín ha canviat moltes coses en mi, però per sort, aquesta no.