miércoles, 16 de diciembre de 2009

Petita crònica de la visita de l’escriptor Ramon Solsona


(Aquesta crònica, l'he hagut d'escriure per l'assignatura de Literatura Catalana Contemporània, una de les meves últimes assignatures de la carrera i he aprofitat per penjar-la al meu bloc, espero que us agradi.)

El dilluns dia 14 de desembre, l’escriptor Ramon Solsona ens va venir a visitar a la classe de Literatura Catalana Contemporània de la facultat. La classe estava sorprenentment i inusualment plena, aquest fet va confirmar les meves sospites, la novel•la “Línia Blava” sorprèn i enganxa tot aquell a qui cau a les mans i alhora desperta una gran curiositat conèixer la persona capaç de fer que un universitari(amb els corresponents milions de treballs, exposicions orals i exàmens) s’estigui durant 300 pàgines amb el nas enganxat a un llibre.
Com era d’esperar, les prediccions no van defraudar. Solsona és un escriptor àvid d’històries, que es menja la vida amb els ulls, que no veu, sinó que mira. Una alumna li va retreure que els escriptors i els periodistes només miren (o mirem) amb distància. Solsona va respondre amb un expressiu –I et sembla poc?!-. Estic absolutament d’acord amb l’escriptor, en aquest món mirar, mirar de veritat, ja és molt, moltíssim!
Solsona ens va explicar, entre d’altres coses, d’on va treure alguna de les històries que apareixen a “Línia blava”, tot assegurant-nos, que si l’escriptor les vol veure, trobarà històries per tot arreu, fins i tot dins la bústia. Amb els retalls de diari i diverses anècdotes (com el que li va dir una llogatera a un amic seu:-Aquest pis me’l he guanyat amb el cony!-) ens va demostrar que és veritat. Però Solsona també va deixar clar, que les novel•les no s’escriuen soles, i per això també, ens va ensenyar un munt d’esquemes inintel•ligibles (per qualsevol persona que no sigui ell) que va fer servir per estructurar la novel•la.
Per acabar, Ramon Solsona ens va llegir un conte encara inèdit que pel que es va veure, no va defraudar ningú. El conte, escrit amb aparent innocència, amb aquell toc d’humor que fa que les veritats crues, com la que vivim en un món amb doble moral, entrin millor al lector.