lunes, 7 de febrero de 2011


Ahir vaig anar a un concert d’un grup que agrada a la majoria dels nens que conec, i no és pas (em sembla...) perquè els nens del segle XXI siguin super madurs, super bons nois, super herois! Crec que és perquè els xicots que hi havia dalt de l’escenari són uns peter-pans, que volen ser Son Goku per poder anar en núvol kington, tenir càpsules hoi poi i tocar calcetes, i qui no voldria tot això!
Prou intriga, vaig anar al Palau de la Música, per cert, vaig sentir un nen, d’aquests que tenen el mateix gust musical que jo, que i li preguntava a la seva mare: -per què aquesta sala està dedicada a Lluís Millet, si és un lladre?!...
Bé, doncs vaig anar a veure un grup de música: Els Amics de les Arts -que? -els Amics de les Arts -un grup de què?-de música! Si, home, un grup de quatre nois que, tot i no ser gaire guapos són divertits i ho van demostrar explicant les seves aventures de pis d’estudiants i sobre com lligar-te uns sueca explicant-li amb un anglès macarrònic però de cole de pago que vas viure les olimpíades del 92, tot el que has de saber dir, segons els BackStreetBoys a la catalana, és –I’m a local!-
Alguns diuen que la gent que fa música no hauria de xerrar tant, però a mi em va agradar molt, em van fer sentir com si estigues parlant amb ells al sofà de casa. Tot i que qualsevol cosa que diguessin no seria original,perquè ja l’haurien dit els Beattles, va ser un gran concert, on hi va haver de tot, des de cançons dedicades a totes les cosines del món, gent del públic que per poc no puja sobre les butaques ballant Jean Luc, un gos, un cranc i tres animalets inclassificables ballant dalt de l’escenari, un clàssic, homes contra dones, gent (com ara jo) que ens vam emocionar al veure que als Amics se’ls feia un nus a la gola mentre cantaven una versió de Cançó a Mahalta de Lluís Llach. Tot i això, per mi, el moment estrella(mai més ben dit) va ser quan els músics van demanar al públic, que encenguéssim els mòbils i els ensenyéssim en la cançó que resumeix el que crec que és un dels somnis del 99’9% de les persones del món mundial: volar per mars i muntanyes i per tot l’univers. De cop, centenars de llumetes brillaven en la foscor, semblava que l’univers sencer s’hagués colat dins el Palau de la Música i aquest cop, semblava que el podríem tocar i tot. Mira’t d’una manera menys romàntica, és una manera moderna d’emular l’antic encenedor que sempre s’encén en les cançons lentes.
En conclusió, aquests nois van demostrar que, encara que ho sembli, no viuen al planeta Piruleta, que les seves cançons diuen molt més del que sembla, que desprenen energia, innocència i ens recorden que encara que la merda se’ns mengi, sempre ens quedarà riure’ns de nosaltres mateixos i si no, fixeu-vos en els peixos que neixen, creixen, és reprodueixen, moren i no es queixen!

2 comentarios:

Eduard Vallory i Subirà dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Eduard dijo...

És veritat: i qui no ho voldria, tot això? No hi ha res com somniar i no amargar-te els somnis! :)